Voluntària amb la gent gran

Bon dia, ja que sempre opinem i reflexionem sobre temes del voluntariat i ens recolzem en varies fonts d’informació, he pensat què podríem explicar la nostra experiència en aquest món i compartir-la amb aquelles persones que ens segueixen al bloc.

El meu primer contacte com a voluntària va ser fa uns dos anys a través de l’escola on anava que em va donar l’opció per fer un any de voluntariat al centre geriàtric i residència Adolfo Montañá (centre que pertany a l’hospital general de Granollers ).

La idea de compartit una o dues hores a la setmana amb gent amb més experiència que jo i que sabia més que ningú sobre la vida, em va apassionar. A més a més era un sector que mai havia tocat i que desconeixia per complet, però que en canvi m’havia cridat l’atenció molts cops.

Tenia curiositat com funcionava tot aquest món intergeneracional: com era una residència per dins, quines instal·lacions tenia, el personal que vetllava per la salut de les persones i que hi dedicava tantes hores perquè mai els hi faltés de res, quins serveis oferien, quines activitats realitzaven a la gent que tenia alguna minusvalía tan física com psíquica...

Sempre havia sentit a parlar de residències geriàtriques en els mitjans de comunicació, però no precisament deien coses gaire agradables. I això em va crear una visió més aviat dolenta d’elles. Pensava que en aquests llocs no tenien prou cura per la gent gran que a vegades pot ser molt sensible i vulnerable, que no tenien uns serveis mínims com la higiene i que alguns cops els podien arribar a maltractar o deixar de banda. Pensava que eren llocs on s’ocupaven o abandonaven a gent gran perquè era un estorb per la família i que aquesta el deixava allà i se’n oblidava per complet.

Però aquesta sensació va anar desapareixent conforme m’endinsava en aquest món i cada cop tenia més coneixements sobre aquesta vida i el seu dia a dia. Quan vaig començar a fer el voluntariat em va impactar bastant perquè no era el que m’esperava: per la reacció de la gent que hi vivia i perquè semblava més aviat un hospital. La primera impressió va ser bastant dura i em va decepcionar. Però no ho volia deixar perquè tampoc no havia donat la oportunitat de que em demostressin res i a un llarg termini m’hagués acabat arrepentint.

Mica en mica vaig anar coneixent a gent, i els “avis” em feien sentir part d’una gran família amb petites coses com recordar-me i preguntar per mi, feien que jo cada cop tingués més ganes de tornar-hi i de fer activitats i sortides amb ells, perquè a ells això els feia feliços i sortir de la rutina, i per mi era una gran satisfacció que amb molt poc els ajudés a sentir tot això. Hem sentia com un geni concedint desitjos.

Aprenia de grans professionals de l’àmbit que m’ensenyaven com tractar-los i ajudar-los i ser una més de l’equip de la residència.

Va ser una experiència que mai oblidaré i què en un futur proper m’agradaria repetir!!

Què us ha semblat? Algú més s’anima a explicar la seva experiència?